El divendres va ser l’últim dia de practiques d’aquest primer semestre, i un gran dia per descobrir les grandioses persones que hi ha dins d’una escola.
Pel dematí, vam anar a veure les curses de l’escola. Aquestes curses són peculiars, ja que a l’escola hi ha tres grups: els blaus, els blancs i els verds. Cada grup es composa per nens i nenes de entre 3 i 12 anys.
Els primers en fer la cursa van ser els nens de 3, 4 i 5 anys on cada infants competia amb el seu color, i no amb la seva classe.
Dic competia, perquè moltes escoles plantegen les curses com una competició, on l’únic objectiu és ser el millor, i no li donen importància al fet de participar amb l’esforç que per a cada nen i nena representa.
En aquesta escola no és així, i em vaig adonar quan van córrer els nens i nenes de 6, 7 i 8 anys. En aquesta segona cursa hi havia un nen que, té autisme i el soroll el posa molt nerviós.
Aquest nen quan veu les curses crida per animar als del seu grup com els altres, però a ell no li agrada que li facin quan corre, perquè es bloqueja.
Quan aquest nen es preparava a la fila, la directora pel micròfon, va recordar als espectadors que hi havia un nen que no li agradava que l’animessin, perquè es posava nerviós, i que quan ell sortís tothom havia de fer silenci.
Quan va començar la cursa, el públic animava amb bogeria, i semblava que hi hagués un gran descontrol, però quan a aquest nen li va tocar corre, va aparèixer la màgia del silenci. Tot el públic va fer silenci en el temps que aquest nen feia el recorregut, i quan va arribar a la meta tothom va començar a animar a la resta de corredors.
Pell de gallina i plorera, no em vaig poder aguantar.
Les altres mestres em van dir que a elles el primer cop també els hi va passar, i que en cada cursa que surt aquest nen, se’ls i posa la pell de gallina.
Es aquell moment em vaig plantejar que és l’entorn qui limita a les persones.
D’aquest nen en un altre escola s’hagués dit que té una limitació per fer les curses, i potser, no participaria. Però en aquesta escola, és l’entorn de la cursa la que canvia perquè aquest nen pugui fer allò que sap fer, corre.
Ens em de plantejar que les persones no tenen límits, sinó que és l’espai que ens envolta el que limita, i aquest espai el podem canviar per poder-hi conviure tots tal i com som.
Aquesta és la conclusió a la que jo he arribat vosaltres hi esteu d’acord?
Mireu aquest vídeo, és la viva imatge del que jo vaig veure divendres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada